GOVERN A FAVOR DE BANQUERS ESPECULADORS, I PATRONAL CONTRA ELS TREBALLADORS

Vagues generals a França, Itàlia i Grècia: Què passa amb el
sindicalisme acomodat d’aquí?

NO ENS FARAN CALLAR. AHIR I AVUI, SENSE LLUITA UNITÀRIA, NO HI HA FUTUR

És més que evident que dins el Sistema Capitalista no hi ha sortida a
l’actual crisi, tret que aquesta es faci a costa dels treballadors/es.
Els gestors del capital estudien una sortida que no qüestioni el
sistema, i com que ara no poden devaluar la moneda, subvencionen
empresaris i banquers, alhora que aquests es mantenen salaris
altíssims i acomiaden centenars de milers de treballadors. A més a
més, preparen nous retalls als ja escassos drets socials i laborals, i
més precarietat. Com? Mitjançant l’arma utilitzada en els últims 30
anys: el Diàleg social – Estafa social.

Al març hem assistit a l’anunci, gairebé simultani, per part de M.
Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del Govern Zapatero, de F.
González, president del BBVA, i dels secretaris generals de CCOO i UGT
(Toxo i Méndez), de la seva decidida voluntat d’arribar a un gran
pacte social per sortir de la crisi. La idea és simple: cal lluitar
tots junts contra la crisi. No identificar responsables i no exigir
dimissions d’especuladors, per crear un clima favorable a aquest
pacte. Els mateixos agents del neoliberalisme, que han gestionat i
legitimat aquest sistema que ha deparat una societat brutalment
desigual i injusta, es postulen per fer front a la crisi. El 50 % dels
assalariats amb els sous més baixos reben el 25 % de la massa salarial
total, mentre que el 10 % dels sous més alts s’apoderen del 26 %
d’aquesta massa salarial. Resultant així que el 42 % de les rendes
salarials estan per sota del llindar de la pobresa.

Els responsables són els mateixos que han legislat i subscrit pactes
durant dècades. Són els que han realitzat o permès el desmantellament
dels serveis i empreses públiques, així com dels drets laborals i
sindicals, reduint el preu de l’acomiadament cada vegada més (de 60
dies per any en els anys 70, a 45 dies en els 80, després van pactar
33 dies en els anys 90 i ara la mitjana està en 20, com en els
acomiadaments objectius, encara que també n’hi ha de 8 dies per als
temporals, que són un terç de les plantilles). Amb cada pacte social o
llei aprofundeixen la derrota de la classe treballadora, nativa i
estrangera, en favor d’una minoria insaciable, que s’ha enriquit
obscenament. Minoria que, a més a més, controla els mitjans de
comunicació i que els utilitza per manipular la consciència i
convèncer que aquest procés de “la seva” acumulació i “la nostra”
despossessió és inevitable, natural i democràtic. No plantegen en cap
moment que la crisi la paguin els rics.

Han eliminat l’Impost al Patrimoni (PP/PSOE), han rebaixat l’Impost de
Societats del 35 % al 30 % (PSOE), han rebaixat la tributació de les
plusvàlues d’entre el 18 % i el 43 % abans, al 18 % avui, permeten que
les SICAV (instrument financer per a rics) tributin a l’1 %, en lloc
del marginal (43 %), permeten l’evasió fiscal i, ara, perdonen multes
als que tornin dels paradisos fiscals el 2009. Han reduït el tipus
marginal de l’IRPF del 45 % al 43 %, i han reduït la despesa fiscal de
caràcter social en el període 1993-2005 del 28,7 % del PIB al 25,2 %,
segons el seu Eurostat. Han legislat sobre els ERO amb les reformes
laborals, facilitant el xantatge del capital per acomiadar amb
beneficis, com hem vist a SEAT i en moltes multinacionals més (“si no
et redueixes salaris, t’acomiadem”), quan en els anys 70 només era
possible acomiadar després de 2 anys seguits de pèrdues. La majoria
d’ERO són pactats amb les burocràcies sindicals previ cobrament, i
enempreses amb beneficis multimilionaris (Telefónica, Nissan, etc.).

En una relació de poder tan asimètrica com és la relació salarial,
aquesta actitud sindical omple d’indefensió i por moltes persones. En
el període 1999-2006, els beneficis empresarials van créixer, segons
l’OCDE, un 73 %, el doble que en la UE-15. Mentre que els costos
laborals ho feien en un 3,7 %.Aquest és el resultat dels Acords de
Negociació Col·lectiva de CCOO-UGT-Govern-Patronal. Mileurisme i
precarietat, ETT, i que amb la “flexiseguridad” es va estendre per tot
Europa, atacant amb les 65 h, mentre que els salaris en la renda
nacional van passar del 62 % el 1992 al 54.4 %, segons el FMI i
l’OCDE.

Més de 4 milions de pensionistes cobren menys de 7.200 euros anuals, i
d’aquests, 463.057 cobren 308 euros al mes. El Pacte de Toledo no es
va fer per defensar les pensions públiques, sinó per allargar l’edat i
fomentar els fons privats de pensions, en els quals participen,
gestionant-los, gent del PP, PSOE, CCOO i UGT, especulant. La Llei
15/97 (PP i PSOE) es va fer per a la privatització de la sanitat
pública. La LOU (PP), i el PSOE, que va dir que la derogaria, està
aplicant-la al costat de Bolonya i la LEC a Catalunya. L’ensenyament
superior està al servei dels fills dels rics i de les empreses
transnacionals, i el tripartit garanteix frenar a cops de porra
l’oposició a aquests plans mercantils, que donen un 30 % de fracàs
escolar, i finança la concertada.

. Es van enriquir els del PSOE i PP en ajuntaments amb la venda
fraudulenta de sòl públic, van crear i van celebrar la bombolla
immobiliària, provocant entre 1994 i 2006 que el preu de l’habitatge
es dupliqués respecte al salari mitjà d’aquest mateix període,
condemnant tota una generació de joves a la impossibilitat de
l’emancipació o a l’esclavitud en forma de deute hipotecari. El
capital financer utilitza el deute com a dogal. Primer van endeutar
els pobles del Sud per esclavitzar-los, perquè el deute és impagable,
i ara als joves i les classes populars del Nord. És el poder de la
banca, i no hi ha funció social de les caixes. Només silenci i
complicitat en els 150.000 milions per salvar la banca.

Cap full d’aquestes elits político-sindicals critica ja el
capitalisme, no necessiten canviar el sistema. Res de vagues generals
com a Euskadi, ni com abans, com la del 14/12/88, ni tan sols de mitja
jornada. Segueixen amb ambigüitats calculades, reivindiquen amb la
boca petita millores de cobertura social, però s’ofereixen per a un
altre pacte social de legislatura si s’amplia de 120 a 180 dies el
mínim d’atur, i que són suficients els subsidis caritatius si no tens
cap ingrés. A ells no se’ls aplicarà… Per tot això, no callarem.

No deixarem aïllada l’empresa que lluita contra els acomiadaments.
Continuarem unint empreses i estudiants en lluita, envoltant-les de
solidaritat, perquè sabem que, si guanyen ells, hi guanyem tots. Per
canviar aquesta història de 3 dècades de complicitat de governs,
burocràcies sindicals i patronals, no volem un altre pacte social i
menys encara contra les pensions dignes. Prou de
pacte-diàleg-estafa-social.

Per això, davant la barbàrie del capitalisme, reivindiquem mesures que
rebutgin que la càrrega de la seva crisi recaigui sobre els
treballadors/es, i ho farem de forma sostinguda, amb vagues generals
si hi ha la suficient unitat per a això. En concret plantegem, de
forma unitària, organitzacions i sindicats de l’esquerra, el següent:

* Salari mínim i pensió mínima de 1.200 euros/mes, i 35 h
setmanalssense reduir salari, com a primera mesura per repartir el
treball i la riquesa, amb prestació d’atur indefinida mentre no es
trobi feina, que n’hi ha molta i molt necessària: en obres públiques
sostenibles i d’energia alternativa, guarderies, suport a persones amb
dependència, desenvolupament del transport públic i l’habitatge
ecosocial, etc.

* Reforma fiscal, que torni la progressivitat als impostos després de
l’irresponsable saqueig de les arques públiques. Prohibir els
paradisos fiscals i la impunitat fiscal.

* LLOGUER SOCIAL DE TOTS ELS HABITATGES BUITS. Expropiació del parc
d’habitatge buit retingut per a l’especulació de constructores i
bancs, i impedir els desnonaments de les famílies hipotecades, amb
moratòria en el pagament d’hipoteques.

* BANCA PÚBLICA AMB CONTROL SOCIAL, perquè el crèdit estigui al servei
de l’ocupació i no de l’especulació. Contra la socialització de les
pèrdues dels bancs; prou de regals provinents dels nostres impostos;
contra els 150.000 milions d’euros per a salvar banquers, mentre hi ha
més de 900.000 aturats sense cap tipus de cobertura social. No ens
deixarem enganyar amb les falses solucions del G-20.

* Paralització de les privatitzacions deserveis públics, per la
reversió de les ja realitzades, en defensa de la sanitat pública,
derogació de la Llei 15/97, en defensa de l’educació pública, NO a
Bolonya i a la LEC.

* PROHIBICIÓ D’ACOMIADAMENTS LABORALS. Nacionalització sense
indemnització de les grans empreses que tanquin i reobertura amb
control dels treballadors i associacions, per reorientar la producció
segons les necessitats i amb sostenibilitat ecològica. Cap persona és
il·legal; igualtat de drets. Els que van arribar d’altres llocs de
l’Estat i del món, al costat dels nascuts aquí, treballem avui per a
empreses propietat de capital estranger o nacional i ens manifestem a
tot el món, pel nostre futur, per no dependre més d’ells i poder
decidir democràticament un sistema basat en el repartiment del
treball.

HI HA SOLUCIONS FAVORABLES PER A LA MAJORIA, ÉS NECESSARI QUE ENS IMPLIQUEM

Advertisements